Com m'he sentit intervenint amb el cas del David

En la intervenció amb el David em vaig sentir bastant desubicada inicialment atès que no m’havia trobat mai amb un cas com el d’aquest nen i, sobretot, per que la intervenció conjunta amb la mare del David suposava també haver d’entendre les necessitats i les limitacions d’aquesta.  

D’entrada vam haver de realitzar una entrevista amb la mare del David per tal que ens pogués explicar la seva història de vida en tot allò que feia referència al seu fill per poder, posteriorment, saber què és el que li havíem d’explicar, conjuntament, al David. I sobretot, quin assessorament m’havia de plantejar amb la Sra. Elena.

Amb aquesta entrevista em vaig sentir una mica “tensa” atès que, no només a la Sra. Elena li costava explicar alguns moments complicats de la seva vida sinó que, a més em donava la sensació que havia d’explicar a una desconeguda, algunes facetes molt íntimes de la seva vida. D’alguna manera semblava que estava “obligant” a la Elena a contar aspectes de la seva vida que fins a dia d’avui encara no havia fet i, sobretot, el fet d’haver-ho d’explicar al seu fill.  

L’assessorament a la Elena per tal de poder explicar-li la importància que tenia el fet de poder explicar-li al David la seva història de vida, d’entrada semblava com una obligació per part meva que imposava a la mare del nen. Em vaig sentir una mica incòmoda per que semblava que estava posant-me enmig de la vida d’una família i de les decisions interfamiliars. Hem donava la sensació que m’estava entremetent en temes molt personals de la vida d’algú. En aquest cas, hem va ajudar força la reflexió amb la meva tutora de pràctiques per tal de poder sentir-me millor a l’hora de construir el conte de vida amb la Sra. Elena i el David. Una de les conclusions més importants que va donar la reflexió amb la meva tutora per tal de poder intervenir amb el David i la seva mare fou el fet de tenir molt clar que en cap cas podíem fiscalitzar cap dels fets que havien ocorregut a la vida d’aquesta família, això podia provocar dificultats en el vincle educatiu de la meva intervenció.

Cal dir que, el David és un nen molt obert i que des del primer moment m’ha transmès cert grau de confiança que, sense adonar-se’n m’ha fet sentir còmoda. En tot moment ha acceptat gratament la meva intervenció i crec que s’ha establert un vincle educatiu molt interessant i útil que ha fet possible la intervenció.

Per la seva part, la Sra. Elena també demostrava d’alguna manera un agraïment implícit que et reconforta com a futura professional, no sabia expressar-ho d’altra manera però, poc a poc, va anar demostrant que la revelació de la història de vida al seu fill també la tranquil·litzava força, sobretot, per que no es sentia sola.

La veritat és que aquest cas, m’ha ajudat a poder reflexionar sobre la sensibilitat que he de mostrar en la meva tasca com a futura psicopedagoga en relació a alguns temes de la vida dels alumnes i les seves famílies. També sobre la importància del treball conjunt i col·laboratiu amb les famílies dels nens amb els que intervenim i com, en moltes ocasions, millorant l’assessorament i el treball amb la família podem ajudar a l’alumne i no només treballant amb el David de forma unilateral.