El que també m’ha semblat molt interessant en l’assessorament als pares de l’Anna ha estat l’actitud que han pres vers les dificultats de la seva filla. Per una part, tant un com l’altre, han sabut mostrar molta calma sense sentir-se impotents vers el diagnòstic de la seva filla. La sensació que m’ha donat és que, realment han pogut acceptar la situació de la seva filla i han pres la postura, que per mi és la més adient, atès que intenten ajudar a la seva filla el suport necessari però sense atabalar-se i sense transmetre sentiment d’angoixa. Crec que, aquesta és una actitud força necessària per tal que l’Anna accepti el seu diagnòstic sense traumatitzar-se. Me’n he adonat que els pares han estat una peça fonamental en l’acceptació de la dislèxia per a l’Anna atès que, mai s’ha mostrat excessivament preocupada ni es sent estigmatitzada pel fet de dir que és dislèxica ans al contrari, crec que li ha servit de revulsiu per millorar cada dia.
La calma i la sensació de calma que transmeten els pares, tot i la implicació en l’assessorament psicopedagògic, crec que ha estat un punt determinant per tal que la nena pugui viure les seves dificultats relativitzant al màxim i entenc que, ella és una nena amb unes necessitats concretes però que això no suposa una impossibilitat per poder aconseguir els èxits acadèmics que tant desitja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario